Somriures pel carrer

Avui m'he fixat en un fet que potser sens passa de llarg mentres anem caminant pel carrer.

És cert que un 70% de les nostres caminates són per anar a la feina, ràpit i correns, sense perdre el ritme i amb una única fixació (-arribo tard-, -a veure quins problemes tindré avui-, etc...)
L'altra 30%, segurament, son passejades d'oci, però segurament sempre amb la mirada fixada als aparadors i a les estructures que s'eleven sobre els nostres caps.

Doncs bé, avui, dins la caminata per anar a la feina, m'he adonat com un noi, d'uns 30 anys passats, que caminava a un ritme idèntic al meu, però en sentit contrari, anava escoltant, segurament, música, ja que portava els auriculars enganxats a les seves orelles, aprofitant, a la vegada, interactuar amb el seu mòbil, quan de sobte ... un somriure que il.luminava el seu rostre.
No us diré com ho sé, però en aquell mateix moment rebia un missatge d'una amiga seva de molt lluny.
Un missatge que a fet alegrar a aquell noi, però no només això, ha creat que comences a fixar-me en les cares de la gent que caminava i la realitat, i segurament ja la sabeu.

Tothom amb el cap mig baix, mirant el terra, amb la fixació als seus caps dels problemes qüotidians (feina, llar, etc...). Cares tristes i preocupants.
I jo em faig estudi d'això. Un somriure, d'un noi qualsevol, abstret amb la seva ciberconversa, m'ha alegrat també a mi una bona estona.
Jo que sóc una persona tan capficat en la seva agenda, amb totes les activitats que faig, amb el temps pegat al cul sempre, m'adono que estem envoltats d'un núvol universal de preocupacions i no ens deixa sovint veure els raigs de sol del nostre costat.
Però això ja ho sabeu tots, no?

El que no sabeu és que m'agradaria que tothom caminés pels carrers amb un somriure. Utopia que només es viable si acceptes el paradís bíblic, veus o llegeixes molta fantasia o definitivament, si coneixes algú, presenta-me'l.