Dret a vot

Avui he anat a exercir el meu dret a vot al consulat d'espanya a Andorra i no us podeu imaginar la il.lusió i goig intern que he tingut.

Us fico en antecedents. Des de que resideixo a Andorra, ja fa 12 anys, els meus vots han sigut mitjançant el correu. Fa 2 anys, per les noves lleis aprovades sense qüestionar ni informar adeqüadament als ciutadans, no vaig poder exercir a aquest dret que em pertany.

Ara estem sota una nova edició electoral per decidir el nou govern que farà que Catalunya sigui més gran o més petita.

Doncs bé, el fet d'anar a votar, a dit consulat, per deixar el meu sobre tancat dins una urna i amb les dos motivacions abans indicades ha sigut un plaer poder fer aquest suprem dret.

No arribo a entendre perquè molts ciutadans no fan servir aquest dret. Un dret que no és només un acte popular, si no un acte per demostrar el veritable poder que tenim els humans.
Molts països encara tenen, per llei constitucional o religiós, el vet d'exercir aquest dret a molts dels seus ciutadans, per exemple les dones.
Nosaltres que tenim aquest poder, perquè no el fem servir?

Mentres feia cua, per entregar el meu document i poder dipossitar el meu vot a la urna, m'he fixat en com estava de plena aquella urna on jo deixaria el meu.
Fent uns càlculs ràpids i aproximatius, tenint en compte que som uns 12.000 catalans a Andorra i que era el matí del primer dels tres dies per realitzar aquest dret, m'imagino que els Catalans residents a fora de la nostra terra natal o adoptada, tenim ànims de que aquesta fita sigui un petit punt dins la història.
Segur que no tots els vots van dirigits cap al mateix partit, però és el fet d'anar a demostrar el teu dret i poder vers els polítics, aquells que diuen que són la veu del poble.

Doncs bé, la veu del poble no crida gaire (recordeu que és la meva opinió). Tothom és queixa que els polítics són uns lladres, que viuen com reis, que fan i desfan com volen i que no representen al poble.
Llavors, perquè sempre guanyen els mateixos?
Una pregunta molt fàcil, amb una resposta molt incerta i difícil.
No vull fer campanya electoral, això ja ho faig als meus comptes de les xarxes socials, però si tenim aquest gran poder, perquè s'ho juguen tot 3 partits polìtics?
Sabem que han fet, com ho han fet i no estem d'acord amb els seus actes històrics i presents, llavors perquè pequem una altra vegada, darrera una altra i una altra?

Tinc comprovat que les minories és el meu fort i penso que ho mantindré per ara.
Tinc comprovat que sempre vaig en contra del populisme.
Però el que més tinc, és que escolto.

Escolto a tothom, sigui de la meva devoció o no. Accepto les opinions i puc arribar a reconsiderar els meus pensaments errats.

Però no accepto, ni tolero, que la gent es queixi per una cosa que ella mateixa a volgut.
No només per votar a un partit polític, si no per aquells que no exerceixen el seu dret a fer-ho.

Per finalitzar, el 25 de novembre del 2012, d'aquí poc més de 3 dies, estaré endinsat en una nit electoral i m'alegrarà veure com l'abstenció ha minvat i que som més Catalans els que decidim sobre la nostra Catalunya, un somni que espero que sigui realitat, pel present i pel futur.

Somriures pel carrer

Avui m'he fixat en un fet que potser sens passa de llarg mentres anem caminant pel carrer.

És cert que un 70% de les nostres caminates són per anar a la feina, ràpit i correns, sense perdre el ritme i amb una única fixació (-arribo tard-, -a veure quins problemes tindré avui-, etc...)
L'altra 30%, segurament, son passejades d'oci, però segurament sempre amb la mirada fixada als aparadors i a les estructures que s'eleven sobre els nostres caps.

Doncs bé, avui, dins la caminata per anar a la feina, m'he adonat com un noi, d'uns 30 anys passats, que caminava a un ritme idèntic al meu, però en sentit contrari, anava escoltant, segurament, música, ja que portava els auriculars enganxats a les seves orelles, aprofitant, a la vegada, interactuar amb el seu mòbil, quan de sobte ... un somriure que il.luminava el seu rostre.
No us diré com ho sé, però en aquell mateix moment rebia un missatge d'una amiga seva de molt lluny.
Un missatge que a fet alegrar a aquell noi, però no només això, ha creat que comences a fixar-me en les cares de la gent que caminava i la realitat, i segurament ja la sabeu.

Tothom amb el cap mig baix, mirant el terra, amb la fixació als seus caps dels problemes qüotidians (feina, llar, etc...). Cares tristes i preocupants.
I jo em faig estudi d'això. Un somriure, d'un noi qualsevol, abstret amb la seva ciberconversa, m'ha alegrat també a mi una bona estona.
Jo que sóc una persona tan capficat en la seva agenda, amb totes les activitats que faig, amb el temps pegat al cul sempre, m'adono que estem envoltats d'un núvol universal de preocupacions i no ens deixa sovint veure els raigs de sol del nostre costat.
Però això ja ho sabeu tots, no?

El que no sabeu és que m'agradaria que tothom caminés pels carrers amb un somriure. Utopia que només es viable si acceptes el paradís bíblic, veus o llegeixes molta fantasia o definitivament, si coneixes algú, presenta-me'l.

Quan t'enrecordes que tens un blog

Avui m'he enrecordat que tinc un blog i que fa mesos i mesos que no l'utilitzo.
A més, tinc la possibilitat d'escriure "post" des del mòbil, així que no tinc excuses per no utilitzar-lo.
Gran culpa, potser, la tingut les novel.les i contes que estic escrivint, i l'agenda, que per molt que vulgui, no aconsegueixo que quedi lliberada.
Així que intentaré, en moments "perduts" del dia o de la setmana, activar aquest blog.
Us heu fixat que comença a fer fred? Jejeje, quina manera de començar una conversa, no?
Però la veritat és que en la nostra vida qüotidiana és el que fem quan ens trobem alguna persona que mitjanament coneixem quan entrem a un ascensor, local o plaça.
Potser el neguit de la feina, la monotonia de la llar, la interrelació amb les xarxes socials fan que el nostre instint de relació humana s'arrofredi i pateixi un minvant col.loqui d'afecció personal.
I això no és el preocupant.
Si pensem en la nostra decendència més futura ens podem assaventar perfectament del que succeirà, i no ens cal cap tipus de parapsicologia mediàtica per saber-ho.
Observem als nostres fills, nebots o infants en general i del canvi tecnològic i futurista que estem visquen.
L'altre dia vaig llegir a la premsa com cada vegada hi ha més casos de bullying entre els infants i adolescents. Em preocupa el relat d'aquella mare que diu que el seu fill ja no volia relacionar-se amb ningú i que s'havia tornat més esquerp per la pressió que rebia per part d'uns joves, suposadament de la seva mateixa edad.
Però no em digueu que això no té res a veure amb el que estava explicant abans. Reflexionem un moment.
Dins el mateix article, i al dia següent en un altre mitjà de comunicació escrita, parlaven sobre el gran repte que suposen les xarxes socials entre els joves i els pares. I és per aqui per on vull proseguir.
Dins les mateixes xarxes ja s'està fent ciberbullying entre els joves.
Gràcies a les xarxes socials els joves també estan expossats a un continu drenatge de incomunicació humana.
Però no només els joves, també els adults.
Us enrecordeu de, us heu fixat que comença a fer fred?
Benvinguts al món de la incomunicació.
El món es transforma i per naturalesa, l'èsser humà també.
Almenys espero que els canvis del nostre planeta no siguin molt negatius ja que això ens canviarà a nosaltres de la mateixa forma (encara que siguem els responsables).

Entre amics va el joc

Tothom sap o ha sentit a parlar que els veritables amics es poden comptar amb els dits d'una mà. Bé, doncs avui no és que m'hagi adonat d'això, no, tot el contrari.
Sé i sóc conscient que jo tinc tres gups d'amistat, potser com qualsevol: els veritables amics, els amics i els coneguts.
Però molt poques vegades puc diferenciar-los.

A mi no em va això de "qui és el teu millor amic?", no.
Pot ser que algú del meu llistat d'amistats no em vingui a veure a l'hospital si em passes quelcom, potser algú del meu llistat d'amistats no em pogués ajudar, potser ... Doncs no m'importa, el que sí m'importa es poder estar present jo al costat i en el moment adequat amb algú del meu llistat d'amistats.

I sí, el meu llistat d'amistats és molt gran. No sóc prepotent per dir-ho.
Mai ficaré en dubte el perquè no em pot ajudar un amic o no em vingui a visitar quan ho necessito. Perquè? Doncs perquè no trobo just dubtar d'aquestes coses que no tenen ni la més absoluta determinació en els sentiments.

Avui, per exemple, un amic, d'aquells que no formen part del grup dels amics de veritat o dels amics a seques, m'ha demanat ajuda. L'he escoltat, l'he donat el meu parer i ara, potser, estar més bé o no, però s'ha pogut treure un pes de sobre.

Potser aquest "amic" no faria el mateix per mi, però perquè ficar-ho en dubte? No hi ha cap necessitat.

La paraula Potser no existeix o no vull que existeixi en el meu vocabulari.

Les coses es fan perquè vols, no has de mesurar les possibilitats futures de rebre quelcom a canvi.

Per això, puc dir que els meus amics superen els meus dits de la mà i els peus.
Que "potser" em de racionalitzar, etiquetar, ser racistes (perquè en realitat és el que es fa), otorgar un beneplàcit a un determinat grup de gent que ens envolta?

Només hi ha una serie de persones que no entraran dins el meu món d'amistats, les que sé que em faran mal, que ja me l'han fet o que el seu nivell d'autoestima trepitji a qualsevol altre, aquells que se senten superiors. Tots els demés, benvinguts sigueu.

Ja tenim prous problemes en la nostra vida qüotidiana com per anar triant qui pot i no pot ser el nostre amic.
Ja tenim prous maldecaps en la nostra vida qüotidiana com per estresar-nos i rumiar qui pot i no pot ser el nostre amic.

Perquè no som tots amics?

Si em desvisc per qualsevol persona, deixeu-me!. No vull ser com vosaltres, els que viviu per vosaltres mateixos, els que no compartiu, els que teniu la necessitat de ser el centre d'atenció.

Un amic és un amic i dona gràcies de tenir a un. No el busquis, perquè no el trobaràs.

Ajuda a tothom qui t'ho demani, si està a les teves mans. Uns minuts de la teva vida no són res en comparació als problemes que pots evitar. Escolta. Només escoltant ja pots ajudar.

Necessito música per això:

café, descans i reflexió

Son les 13.00 hores. Fa una estoneta m'he aixecat d'un descans que em mereixia. Vora dotze hores de son. M'he vingut a fer un café vora de casa i he revisat tots els diaris impressos i digitals del Principat i Catalunya (aquest mobil és l'hostia, només li queda tenir el idioma catala i ja seria la bomba).
No m'ha sorpres que els diaris del Principat no es facin resó del campionat de dansa d'ahir, és un tema que encara s'ha de polir i reflexionar per part dels redactors i directors de la premsa.
Pero em sento de conya, relaxat, satisfet, content.
Pero ara comença una nova etapa. Tinc al tinter grans projectes, noves idees, treballs començats pero que estan a l'espera de tornar-los a agafar i continuar. Com sempre, tinc moltes coses a fer i sempre em complico la vida en noves coses sense acabar unes altres.
Ara mateix tinc un parell de reptes. Reptes a un any vista. Els podré finalitzar tots? Ja ho veurem, només es qüestió de no agafar-ne de nous.
Realment avui em sento molt bé.
Estic a la cafeteria mirant a la gent com passa, potser interiorment no son feliços com jo, pero avui tot ho veig de color rosa, tot esta en armonia, pau i tranquilitat.

Published with Blogger-droid v1.6.8

cocktail de til.la, valeriana i tequila

No sé si existeix aquest combinat, pero el que si sé és que necessito un d'aquestos.
Avui és un dia d'aquells on et passa de tot i els nervis estan al límit (cosa que em durara, segurament, fins dissabte) i que et porta al límit de la paciencia per estones, el cos et sua sense fer exercici i la ment se t'emplena de milers de pensaments.
Pero, cap al final del dia, t'arriba una sorpresa. Un regal inesperat. Un regal que no te cap relació amb aniversaris ni dates especials. Un d'aquells regals que no tenen preu, d'un valor emocional incalculable, d'un valor material que per sí es un no res, a convertir-se en tot un Sant Grial.
Aquell regal que quan treus l'embolcall plores com mai, com m'esta passant ara mateix en recordar-ho. Sense poder gesticular cap paraula. Tapan-te els ulls amb les mans. Mocan-te amb els punys i avant-braços.
Gracies de tot cor, ja saps a qui va dirigit.
Un regal que quedara en el secret i que si em coneixeu ja sabeu que així sera. Un secret, pero, que en un futur. .. veura la llum (ho prometo).
Així que aquesta nit em tinc que preparar aquest combinat explosiu. Valeriana i til.la per relaxar-me i tequila per brindar pel regal sorpresa.

Published with Blogger-droid v1.6.7

polítics guanyadors?

Ja esta el 100% esclutat. El partit DA ha sigut la gran guanyadora d'aquestes eleccions anticipades. Pero lo que m'ha sobtat, seguin en directe els resultats, minut a minut, i sobretot per la TV, es que sempre es diu la paraula guanyador.
Guanyador com a cap de llista, o guanyadors com a grup polític, peró de veritat son ells els guanyadors?
No ho acabo d'entendre. Qui ha de guanyar és la població, els electors oportuns i els residents d'aquest país en particular.
Qui es té que beneficiar d'aquests resultats son els habitants i no els polítics que els representi.
Han de lliutar pel país i no pels seus interessos.
Per aixó em pregunto, perqué diem que son guanyadors la cara visible d'un partit polític?
No felicitaré a cap llista, us felicito a tots aquells que heu emés el dret a vot.

Published with Blogger-droid v1.6.7